No és una de les dues gardènies de la cançó -quin carrossa, marededéu, recordant cançons com "Dos gardenias para..."!!!- perquè amb la mateixa paraula ens referim també a l'arbust. I és clar, també a la flor, però llavors no es tracta d'una sinó d'un devessall de gardènies.

Aquest arbust, que porta el nom en honor d'un botànic escocès, Alexander Garden (1730-1791), és una de les joies de la natura, i ens ve de la Xina, de quan aquest país era encara l'Orient misteriós.

Ja deu fer més de vint anys que la gardènia de casa, aquest arbust, relativament petit, en un test prou gran, va fent la seva i sobreviu a condicions no massa fàcils. Ha tingut atacs de caparreta negra, que són difícils d'eradicar, d'altres plagues de pugó de menes diverses, sovint acompanyades de  formigues, que dispersen per la planta a benefici propi el pugó. I tot això fins el punt que cansat de fer-hi tractaments de resultat dubtós, com ara ruixar la planta tres cops per setmana amb aigua on s'hi hagués macerat tabac, vaig fer una poda més que enèrgica i la vaig canviar d'emplaçament. I els resultats han estat bons.

Aquest any ens gratifica amb una florida esplèndida d'aquestes meravelloses flors d'un blanc esclatant, difícil de qualificar, sobre unes fulles verd brillant, i amb la preciosa flaire amb què ens perfuma l'aire, gairebé fins al mareig, durant les vetllades d'estiu.

Em penso que ben mirat ni una cosa ni l'altra. El primer nom, espiadimonis, no sembla que tingui massa lògica. De fet el Coromines -el tantes vegades citat Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana- creu que la part "espia" ha de ser una deformació d'una altra paraula, potser "espiga" o "espina" i això comparant amb el nom d'aquests insectes en altres llengües (en alemany Teufelsnadel, "agulla del dimoni"). Més lògica sembla que tingui la forma "estiracabells" per la creença que aquest odonat -aquest és el grup, l'ordre,  al que pertanyen les libèl·lules, que d'això estic parlant- es pot enredar en els cabells amb les seves potes relativament llargues i espinoses.

Els anglesos als odonats -això fa referència a les "dents" que no tenen!- els diuen "mosques drac", en anglès dragonfly, i tots sabem que els dracs no estan mai lluny dels dimonis.

Tot això perquè avui he trobat al jardí la primera libèl·lula de la temporada. No dic que sigui la primera d'una manera absoluta, però fins avui no n'havia vista encara cap. Estava posada sobre una branqueta d'una herba alta, no massa lluny de l'aigua, i ha estat molt fàcil capturar-la. Però ja la tornaré a seu lloc sense fer-li mal.

Dels dos grans grups d'odonats, anisòpters i zigòpters, que es distingeixen força bé per la forma de les ales, la forma del cap i dels ulls, molt grossos en aquests insectes de vol potent i caçadors d'altres insectes, sovint durant el mateix vol, la que he vist avui és un zigòpter. I encara més, goso atribuir-la al grup dels lèstids, i potser fins i tot al gènere Lestes.

Un bonic color verd metàl·lic amb reflexos en fa una petita meravella de la natura que no desdiu de les més rutilants maragdes.

Per a deixar constància, poso una fotografia d'aquesta libèl·lula, al fons d'un pot de vidre, on l'he posada, abans d'alliberar-la. Però si teclejeu la paraula Lestes al Google i demaneu "imatges", us en sortirà la broma de 39.700 referències. Podeu triar i remenar.

Encara que en diem vespes, no totes ho són. Semblen iguals, però en realitat pertanyen a gèneres diferents. Abans a la nostra fauna es consideraven solament dos gèneres: Vespa i Polistes, però sembla que Vespa ha estat desglossat en Vespa mateixa i Vespula. Aquest darrer que ja és veu que és un simple diminutiu de Vespa -és clar, tot això en llatí- inclou al menys set espècies en la fauna ibèrica. Vespa, solament una, la Vespa crabro, de mida molt més grossa que les que se solen veure, amb part de coloració vermella, en lloc de groga, i afortunadament, menys freqüent que les altres.

De les set espècies de Vespula la més usual al jardí, i suposo que també en general al Vallès, és la Vespula germanica, que és la que ensenyo en la fotografia, avui pròpia. Altres espècies tenen noms savis ben curiosos: si aquesta darrera és "alemanya", n'hi ha una de "noruega" (V. norvegica), una d'"austríaca" (V. austriaca), una d'"assilvestrada" (V. sylvestris), i una de simplement "vulgar" (V. vulgaris), entre d'altres.

Per a distingir-les cal fer atenció a les variacions de la coloració dels segments -terguits- abdominals i a altres característiques del color del cap, o de les potes, la forma del pronot, etc. Tot plegat tasca d'especialistes.

Més fàcil per a qualsevol que s'hi vulgui fixar és diferenciar les vespes veritables dels polistes. Aquest darrers són una mica més petits, però el que més fàcilment s'aprecia és que quan volen ho fan amb les potes penjants, mentre que les vespes les porten aplegades sota el cos. Una altre diferència, que costa una mica més de veure, és que les vespes tenen l'abdomen acabat de manera truncada i els polistes el tenen de forma ovalada. Altres diferències són que en general els polistes fan nius aeris en forma de copa oberta, que penja d'un peduncle, no massa grans, agafats a parets, ràfecs, etc., i les vespes solen fer nius tancats, soterrats al sòl o dins de cavitats de parets o arbres.

I prou, que ja és segurament, massa, per a aquest blog. Perquè de vèspids més enllà de l'àmbit ibèric, n'hi ha més gèneres i moltes més espècies. Ja hi tornaré potser.

També a nosaltres ens visiten i sovint molesten les vespes. Però ja que segons sembla les vespes són els avantpassats remots de les formigues, que serien unes formes més evolucionades d'insectes socials, comencen per les vespes.

Naturalment, les vespes molesten i si et piquen encara et molesten més. I són força pesades, quan fas un àpat a l'aire lliure, sobretot si poses a taula carn o embotits. Tenen un bon sentit de l'olfacte, i aviat descobreixen allò que els interessa. I cap a final d'estiu, quan ja han acabat la seva feina, són ben gormandes del raïm i altres fruites ben madures.

Però abans d'enfadar-nos i matar-les, podem pensar que ens alliberen de una multitud de petits insectes, mosquitets i d'altres, que en fastiguejarien d'allò més. Són carnisseres, que hi voleu fer, i han d'alimentar la seva prole, que pot arribar a ser molt nombrosa. però quan arribi el fred en la seva majoria moriran, femelles reines, femelles obreres i mascles, i solament algunes poques femelles fecundades, guardant la llavor i passant l'hivern en letargia en alguna escletxa, quan arribi la primavera i l'escalforeta del sol, tornaran a començar el cicle iniciant un nou niu, un vesper, i posant ous d'obreres que aviat les auxiliaran i les alliberaran de les tasques altres que la de pondre ous.

I demà em fixaré en la distinció entre Vespa (o Vespula) i Polistes, que encara que en general per no fixar-nos-hi se solen confondre, són dos gèneres prou diferents, i els únics, en la fauna ibèrica, de la família d'himenòpters dels vèspids.

Us poso la fotografia que també trobareu al link que dono. Amb agraïment al seu autor, Richard Bartz

Per acabar amb els prolegòmens del perquè del meu interès per les formigues, després d'haver citat aquell text de Thoreau, llegit per casualitat a l'infantessa -si és que hi ha mai casualitats-, i després d'haver explicat la troballa del Pingajillo, pocs anys després, em queda encara un altre text de caràcter essencial, ara ja però un text amb més pretensions, de més volada, com és la Vida de les formigues, de l'escriptor belga en llengua francesa, Maurice Maeterlinck.

M. Maeterlinck, entre moltes altres obres de caire ben literari, va escriure un tríptic sobre els insectes socials, a partir de lectures i de les seves pròpies observacions. Primer va ser La vida de les abelles (La Vie des Abeilles, 1901), després La vida dels tèrmits ( La Vie des Termites, 1927 ) i finalment, atenent a peticions rebudes, com explica ell mateix, La vida de les formigues ( La Vie des fourmies, 1930 ). En aquests llibres no pretén fer obra de naturalista ni substituir els manuals d'apicultura o altres obres especialitzades. Més aviat el que fa és un cant emocionat a uns fets de la natura que ens fan reflexionar i ens ensenyen moltes coses.

Jo vaig llegir, després d'haver-lo comprat en una cèlebre llibreria de Madrid, la llibreria Ínsula, quan tenia 19 anys, la traducció castellana del primer d'aquest volums, La vida de las abejas, publicat a Buenos Aires per l'Editorial Losada. Els altres dos, el dels tèrmits i el de les formigues, més o menys per aquells mateixos anys, a la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona.

Molts anys més tard, en una parada de la Fira de Llibre Antic i Vell, del mes de setembre, a Barcelona, o potser en una llibreria de vell, no ho recordo amb precisió, vaig trobar un exemplar, enquadernat en tela, en un sol volum, dels tres llibres del Maeterlinck, en francès, publicat Aux Éditions du Livre de Monte-Carlo. I així vaig poder tornar  a uns textos que tants anys enrere m'havien ofert tant d'esbarjo.

Després de les lectures sobre les formigues que en podríem dir "romàntiques", també m'ha vagat de fer-ne de més serioses. Així el manualet de la col·lecció Pelican, de l'editorial britànica Penguin Books, The Ant World, del mirmecòleg Derek Wragge Morley, i altres diverses obres d'altres especialistes.

Acabo ja amb les referències llibresques. Ja ha arribat l'hora de tornar al jardí i parlar de les formigues, si voleu de les "meves" formigues. Us asseguro que ho faré. Abans però deixeu-me mostrar-vos la bonica tapa de l'enqüadernació del volum de Maeterlinck amb abelles, formigues i tèrmits.

Devia ser quan tenia deu o onze anys que em van regalar aquest llibre de títol ben curiós: Pingajillo. El muchacho que se volvió hormiga (Barcelona, Ediciones Hymsa,1943).

Era una traducció al castellà d'un llibre italià, amb il·lustracions en blanc i negre, de tema naturalístic,amb un tractament dels insectes una mica antropomòrfic (formigues que caminen dretes, sobre dues potes , fins i tot dibuixades solament amb quatre potes, dues fent de cames i dues de braços)sota la faula o pretext d’explicar la història d’un nen peresós que fuig d’estudi i que es troba de cop i volta transformat en ou de formiga, del qual sortirà per passar pels estadis propis de la metamorfosi de les formigues.

Aquest llibre em va introduir en el món de les formigues, amb els seus hàbits, i en el món dels insectes en general, contraposant la saviesa de l’instint de l'insecte amb els coneixements d’un nen a qui de poc serveixen en aquest nou món on ha anat a parar.

L’autor és Luis Bertelli, que usa el pseudònim  de Vamba, i el llibre, que vaig llegir amb interès, l'he conservat fins avui i em ve de gust per a il·lustrar aquest apunt d'ensenyar-ne la tapa, força envellida, amb el dibuix de la formiga que era un nen, així com una de les làmines en color de una edició italiana, la octava, del Ciondolino.

 

Si no estic equivocat en cap dels apunts que he anat fent des del passat mes de març, quan vaig començar aquest blog, m'he ocupat de les formigues. Però no és que al jardí no hi siguin presents. Hi són, per descomptat, i d'una manera que en podríem dir universal.

La meva relació amb les formigues, una relació si es vol inicialment llibresca, remunta a quan jo tenia més o menys vuit o nou anys. Això ens porta als primers anys quaranta del segle passat. Del llibre de lectura, em sembla que publicat per Seix&Barral, de Barcelona, que ens feien llegir a l'escola, com us podeu imaginar per l'època de què parlo naturalment en castellà, no en recordo, a més de l'aspecte general amb tapes de cartoné i dibuixos en blanc i negre, sinó un únic text que he de creure que em devia haver fet una gran impressió.

Un relat que explicava com un senyor trobava unes formigues en ordre de batalla, les unes negres i les altres roges, lluitant acarnissadament. I com n'agafava dues, una de cada bàndol, i les posava a l'ampit de la finestra, amb un vas capgirat al damunt,  per a millor observar com es barallaven.

Uns deu anys després, quan jo en devia tenir  disset o divuit, vaig trobar el text recordat dins del seu context: era un passatge del cèlebre Walden; or, life in the woods de l'assagista nord-americà Henry David Thoreau. Naturalment per aquell temps encara no llegia anglès i ho vaig fer en una traducció castellana publicada l'any 1949 a Buenos Aires, dins de la col·lecció Austral d'Espasa Calpe (Walden o mi vida entre bosques y lagunas). La traducció es de Justo Gárate que es presenta en la pàgina de crèdits com a "Member of the Thorreau [sic] Society" i diu que ha traduït directament de l'anglès.  I el passatge en qüestió es troba a les pàgines 211-215 de la citada edició i a les pàgines 262-264 d'una edició més moderna d'Ediciones Càtedra,  2006, traducció de Javier Alcoriza i Antonio Lastra.

Entre la lectura citada a la l'infantesa i la seva recuperació a l'adolescència, les formigues encara m'havien de sorprendre, i aquesta vegada molt més a fons, amb la lectura del no sé si encara recordat Pingajillo, traducció al castellà (Barcelona,1943, Editorial Hymsa) del, a Itàlia popularíssim, Ciondolino.

Continuarà.

Tots aquest noms ben diferents he trobat aplicats a una munió d'hemípters heteròpters de força famílies diverses, i tot per la semblança superficial en el seu acoloriment vermell i negre. Si hem vist algunes xinxes que pel color més aviat passen inadvertides i es confonen amb l'entorn -un cas de camuflatge o cripsi- altres més aviat han desenvolupat l'estratègia oposada, és a dir s'omplen de colors ben vistents com dient "aquí em teniu, però compte que tinc mal gust", un cas del que s'anomena color aposemàtic. Ara bé, llegeixo que sembla que aquesta estratègia no acaba de ser prou eficaç i no evita que algunes xinxes roges vagin a parar al pedrer del ocells.

Tot això perquè avui en una flor de carxofa, aquella de fa un dies ara ja ben marcida, m'he trobat un exemplar de Lygaeus equestris, vulgarment dit, no sé endevinar el perquè, "poll de moro" o de manera més neutra "coralet". És una bestioleta d'uns deu mil·límetres i els mascles diu que tenen un penis que fa dos terços de la llargada del seu cos. Això i molt més si us entreteniu mirant a Google on hi ha més de 50.000 referències al Lygaeus; a l'equestris i a altres espècies d'aquest gènere.

Us l'ensenyo mig amagat entre les fulles de la carxofa i també després d'haver-lo situat en un pot de vidre. I a continuació l'he deixat anar, al mateix lloc on l'havia trobat, però ha sortit tot de sobte volant cap a la figuera que hi ha en un extrem de l'hort.

I m'he quedat amb el dubte de si el terme equestris era prou escaient.

Per damunt de les fulles verd fosc, per damunt del llot o el fang del fons, per damunt de l'aigua fosca, s'aixeca esclatant de blanc i de groc la meravella de la flor de lotus. Nenúfar, lotus o nimfea, que tots són noms que li escauen.

A la petita bassa que tantes sorpreses ens proporciona, hi ha diverses formes de vida, vegetal i animal, i una de les més visibles és la que rebrota cada any d'una nimfea (Nymphaea) que a l'hivern és totalment absent i a la primavera reapareix per a florir en ple estiu.

Si pensem en tota la càrrega simbòlica que té per al budisme, creença de tants milions d'éssers humans, ens mirarem la flor del lotus amb molt de respecte. I agrairem que una planta vinguda de  terres llunyanes ens doni ocasió per a reflexionar amb una pacífica serenitat.

Si pensem que la presència dels hemípters heteròpters a les terres de parla catalana és d'unes 1200 espècies, i a tot el món d'unes 40 000, que ara porti una quarta o cinquena xinxa a aquest blog, no és cap exageració. De fet confio que encara en trobaré més espècies diferents, de les que ja aniré informant, sense moure'm dels límits del jardí.

Deu ser una qüestió de sort i de paciència. Sovint penses que no hi ha cap animal allà on mires i després t'adones que sí, hi ha alguna bestiola a la que la seva coloració de cripsi de vegades fa difícil de distingir.

Aquest és el cas de la xinxa d'avui. I la va veure una de les meves nétes, una noieta de vuit anys, que em va cridar l'atenció dient: Mira, avi, a la cortina hi ha un insecte! En efecte, s'havia posat sobre una cortina que dóna al porxo, on xerràvem tranquil·lament. La vaig transportar a les fulles d'una gardènia que hi ha també al mateix lloc, en un test de bona mida, i aquí la teniu. Es distingeix però també queda ben incorporada al verd de les fulles.

I diguem de qui es tracta: és un pentatòmid, una de les famílies més importants d'entre les de les xinxes o bernats pudents i el seu nom és Palomena prasina. I si en voleu més dades aneu a la magnífica guia dels hemípters British bugs que ja he mencionat altres vegades i que conté a més de molta informació unes fotografies excel·lents. Però tinguem en compte sempre que la fauna britànica de xinxes és de molt inferior a la mediterrània.